 |
| Enric VIII, per Hans Holbein el Jove. |
Accés a la corona
En 1501, el llavors Príncep de Gal·les contreu matrimoni amb la Infanta Caterina d'Aragó i de Castella per segellar una aliança anglo-espanyola forjada entre Enric VII i els Reis Catòlics Isabel i Ferran. Vint setmanes després de l'enllaç, l'hereu del tron mor sobtadament i el Duc de York es converteix en el nou Príncep de Gal·les. Per resoldre el problema de la mort sense descendència del príncep Artur, i la pèrdua d'interès del rei per l'aliança amb els monarques castellà-aragonesos, el que serà el nou monarca consentirà esposar a la seva cunyada. Menys de vuit anys després, Enrique VII mor i el Príncep de Gal·les es converteix en el nou rei Enrique VIII.
El seu primer matrimoni
Als divuit anys, en el mateix any de la seva coronació (1509), va contreure matrimoni, principalment per raons d'estat, amb Caterina d'Aragó, la seva cunyada (ja que Artur el seu germà havia mort en 1502). Caterina era filla dels Reis Catòlics els qui van implementar la política dels casaments per afermar el seu poder.
La seva política
Enric va basar la seva política en la confiada aliança amb Espanya dirigida contra França, el seu tradicional rival.
Des dels inicis del seu regnat va recolzar al papat enfront de la Reforma, i fins i tot, consta, va escriure en 1521 un tractat (Defensa dels set sagraments) contra el luteranisme per la qual cosa se li va concedir el títol de "Defensor de la fe", però la qüestió matrimonial (el voler casar-se novament, sense que hagués mort la seva legítima esposa) va iniciar el seu distanciament i futur trencament amb la Santa Seu i amb el Papa.
Qüestió reial
La coronació d'Enric VIII va ser la primera pacífica que havia tingut Anglaterra en molts anys; no obstant això, encara havia de posar-se a prova la legitimitat de la dinastia Tudor. El poble anglès semblava disconforme amb les regles de successió femenina, i Enric va sentir que només un hereu masculí podria assegurar el tron. Encara que la reina Caterina va quedar embarassada almenys set vegades (per última vegada el 1518), només un dels plançons, la princesa Maria, va sobreviure a la infància. Enric havia freqüentat concubines, incloent a Elisabet Blount, amb qui havia tingut un fill il·legítim, Henry Fitzroy, primer duc de Richmond i Somerset. El 1526 Enric va començar a perseguir a Anna Bolena.
Encara que no hi ha dubte de la motivació principal d'Enric per a divorciar-se de Caterina, el seu desig de tenir un hereu masculí, es va encapritxar amb Anna, a pesar de la seva inexperiència infantil i el seu poc atractiu. El llarg intent del Rei per a acabar el seu matrimoni amb la reina Caterina, va ser anomenada "La qüestió real". El cardenal Thomas Wolsey i William Warham van començar secretament a investigar la validesa del casament. Òbviament, la reina Caterina havia atestat que el seu matrimoni amb Artur, Príncep de Gal·les, no havia estat consumat i, en conseqüència, no hi havia impediment per al subseqüent casament amb Enric. La investigació no va poder anar més enllà, i es va desestimar.
Sense informar al cardenal Thomas Wolsey, Enric va apel·lar directament a la Santa Seu. Va enviar al seu secretari William Knight a Roma per a argüir que la Butlla de Juli II havia estat obtinguda mitjançant enganys, i era en conseqüència nul·la. A més, demanava al papa Climent VII que li atorgués una dispensa per a permetre-li casar-se amb qualsevol dona, fins i tot en el primer grau d'afinitat. Aquesta dispensa era necessària, ja que Enric havia prèviament tingut relacions amb la germana d'Anna Bolena, Maria.
Knight es va trobar amb què el Papa Climent VII era pràcticament presoner de l'Emperador Carles V. Va tenir dificultats fins i tot per a entrevistar-se amb el Papa i, quan finalment ho va assolir, no va aconseguir els resultats que buscava. Climent VII no estava d'acord a anul·lar el matrimoni, però va atorgar la dispensa, presumint que la mateixa no tindria molt efecte mentre Enric hagués de romandre casat amb Caterina.
.jpg) |
| Enric VIII i el cardenal Wolsey |
Informat del que es va obtenir pel representant del rei, el cardenal Thomas Wolsey va enviar a Stephen Gardiner i a Edward Fox a Roma. Potser tement al nebot de Caterina, (l'Emperador Carles V), el Papa Climent inicialment va evitar atendre les seves reclamacions. Fox va ser enviat de retorn amb una comissió autoritzant l'inici d'un procés, però les restriccions imposades la tornaven pràcticament insignificant.
Gardiner va procurar formar una comissió executiva que decidís amb antelació els punts legals a discutir. Climent VII va ser persuadit per a acceptar aquesta proposta, i va permetre al cardenal Thomas Wolsey i al cardenal Lorenzo Campeggio a dur el cas junts. La comissió va actuar en secret; les seves conclusions no havien de ser mostrades a ningú, i havien de romandre sempre en poder de Campeggio. La comissió va establir que la Butlla Papal, autoritzant el casament d'Enric amb Caterina, seria declarada nul·la si els al·legats en què es va basar es demostraven falsos. Per exemple, la Butlla seria nul·la si resultava fals que el matrimoni havia estat absolutament necessari per a mantenir l'aliança anglo-hispana.
El cardenal Campeggio va arribar a Anglaterra el 1528. Els procediments, no obstant això, es van paralitzar quan els espanyols van emetre un segon document que presumia l'atorgament de la necessària dispensa. S'assegurava que, uns pocs mesos abans d'atorgar-li la dispensa en una Butlla pública, el Papa Juli II havia atorgat el mateix en una nota privada enviada a Espanya. La comissió, no obstant això, només va fer esment a la Butlla: no va autoritzar als cardenals Wolsey i Campeggio a determinar la validesa de la nota, i durant vuit mesos, les parts van litigar sobre la seva autenticitat. Durant la primavera de 1529, l'equip legal d'Enric VIII va completar el "libel", sumari dels arguments reials incloent Levític 2021, que va ser presentat davant els delegats papals, i on s'observa per exemple el següent:
« 18 de juny de 1529: La Reina va ser convocada al gran vestíbul del Convent dels monjos negres a Londres. El rei, sobre una plataforma elevada, es va asseure en l'extrem. A alguna distància, Caterina va prendre el seu lloc. Els cardenals, asseguts a menor nivell que el rei, flanquejaven la presència reial, i a prop van prendre seient l'Arquebisbe de Canterbury i els restants bisbes. El Doctor Richard Sampson, després bisbe de Chichester, i el Doctor John Bell, després bisbe de Worcester, lideraven a qui litigaven pel rei. Representant a la Reina estaven John Fisher, bisbe de Rochester, i Doctor Standish, un monjo gris i bisbe de St. Asaph. Seguint una sèrie de deliberacions, la causa va ser elevada en apel·lació a Roma, principalment tan bon punt el nebot de Caterina, Carles V, pressionés al Papa per a cridar al cardenal Campeggio de retorn, i Caterina va ser posada a cura de Sir Edmund Bedingfield en el castell de Kimbolton. »
Enutjat amb el cardenal Thomas Wolsey per la demora, Enric el va despullar del seu poder i riquesa. El va acusar de "præmunire", però Thomas Wolsey va morir al poc temps. Amb el Cardenal Thomas Wolsey van caure altres poderosos membres de l'Església a Anglaterra; en les oficines del Lord Canceller i del Guardià de segells van ser nomenats laics en càrrecs abans reservats únicament a clergues. El poder llavors va passar a Sir Thomas More com a nou Lord Canceller, a Thomas Cranmer com a nou arquebisbe de Canterbury i a Thomas Cromwell com a primer comte d’Essex i Secretari d'Estat d'Anglaterra.
 |
| Enric VIII i Anna Bolena, quadre d'Arthur Hopkins. |
Ruptura amb Roma
Mancant descendència masculina de l'enllaç amb Caterina d'Aragó, Enric vol trencar el seu vincle matrimonial; sol·licita l'anul·lació al Papa, però aquest s'oposa (no oblidem que Caterina d'Aragó era la tieta del Gran Carles V, emperador de gairebé tota Europa i gran defensor del Catolicisme). La vida d'Enric VIII comença a dissipar-se. Ja no és el d'abans i comença a tenir enamoriscaments amb qui se li posi enfronti.
Davant aquesta falta de descendència masculina, Enric VIII decideix nomenar duc de Richmond al seu fill il·legítim Enrique Fitzroy, anteposant els drets d'aquest als de la seva esposa i de la seva filla, Maria Tudor (nascuda en 1516). Els problemes comencen, Caterina és relegada a un segon terme, pensa demanar-li el divorci. De fet ho fa però ella s'oposa. Un cop té la negativa de la reina, Enric va més enllà i li sol·licita al Papa l'anul·lació. En 1527 inicien les negociacions, al·ludint, o al·legant com a pretext, el seu parentiu. (Recordem que Catalina era l'esposa d'Artur, germà d'Enric).
Quan aquestes negociacions fracassen, davant la ferma negativa de Clement VII d'atorgar-li l'anul·lació, es produeix la caiguda del ministre Wolsey, sent aquest substituït per Thomas Cromwell. Després, per aconseguir la submissió del clergat, Enric VIII convoca al Parlament (1529-1536), que dicta l'anul·lació de molts privilegis eclesiàstics.
Caterina, per la seva banda, havia apel·lat al tribunal pontifici i a l'ajuda del seu nebot Carles V. El papa Clement VII s'havia mostrat indecís i conciliador, però en 1529 el pontífex va prohibir a Enric VIII contreure nou matrimoni, encara que no es va pronunciar sobre el divorci. No obstant això, l'arquebisbe de Canterbury, Thomas Cranmer, va declarar nul el matrimoni (això el 23 de maig de 1533) i Caterina va acabar els seus dies reclosa a diversos castells, sense renunciar mai als seus drets de reina (moriria presa al castell de Kimbolton). Per la seva banda Enric VIII rebia de part del propi arquebisbe de Canterbury l'aprovació per al seu enllaç amb Anna Bolena.
Al juny de 1533, Anna Bolena va ser coronada com la legítima reina d'Anglaterra. Amb el temps, Anna va quedar embarassada. Però el gran somni del Rei que era tenir un fill home va ser defraudat quan va néixer la seva filla a la qual van cridar Isabel. Aquesta nena va ser posteriorment la Gran Isabel I, reina d'Anglaterra. Desprès del naixement de la que seria una de les reines més poderoses de la història, Anna Bolena va patir dos avortaments. Aquesta circumstància unida als mals rumors que circulaven per la cort sobre la nova reina, creats segurament pels seus enemics unit al fet que el Rei ja s'havia encapritxat amb Jane Seymour, dama de la mateixa Anna, van fer que la reina perdés el favor d'Enric. Acusada de traïció i d'adulteris, va ser condemnada a mort i decapitada a la Torre de Londres a les 9 del matí del 19 de maig de 1536.
Antecedents d'enamoraments amb les dames de la Família Bolena
La història d'Enric VIII i de la família Bolena havia començat molts anys abans. Entre les joves dames que a l'abril de 1514 van acompanyar a Maria Tudor -germana d'Enric VIII- en el seu viatge a França per casar-se amb el rei gal Luis XII, figuraven Maria i Anna, filles de Thomas Bolena i Isabel Howard, el pare de les quals era l'influent duc de Norfolk. En aquells dies, Maria tenia 17 anys i Anna era una nena. En aquella enlluernadora cort francesa, Maria, jove atractiva, va destacar pel seu caràcter alegre i la seva afició "per intimar amb els homes" i sembla que la seva germana menor, Anna, "una graciosa, perspicaç i intel·ligent noia", no li anava a la saga.
 |
| Maria (Scarlett Johansson, de groc) i Anna (Natalie Portman, de blau) a "L'altra Bolena". |
Naixement d'un príncep
Pocs dies després de l'execució d'Anna, el 1536, Enric VIII es va casar amb Jane Seymour. L'Acta de Successió de 1536 va declarar als fills de la reina Jane dins de la línia successòria, excloent a Lady Maria i a Lady Elisabet.
El rei va ser habilitat per a determinar en endavant i per si mateix la línia successòria. Jane va donar a llum a un fill, el príncep Eduard el 1537, per a després morir dues setmanes després.
Després de la mort de Jane, la cort sencera va guardar dol amb Enric per algun temps. El Rei la va considerar sempre la seva "veritable" esposa, al ser l'única que li va donar l'hereu masculí que tan desesperadament somniava.
Llei transcendentals
Per a l'època del seu casament amb Jane Seymour, Enric va concedir la seva aprovació a la Constitució de Gal·les (1535-1542), que la va annexar legalment amb Anglaterra, fent d'ambdues un sol país. L'Acta va decretar l'ús exclusiu de l'anglès per als procediments oficials a Gal·les, contrariant als nombrosos parlants de l’idioma gal·lès.
Enric va continuar la persecució dels seus oponents religiosos. El 1536 es va desesncadenar en el nord d'Anglaterra una revolta coneguda com la "Peregrinació de Gracia". Para aixafar als catòlics romans rebels, Enric va concedir poders al Parlament, i va decretar un perdó general a tots els involucrats. No va complir cap de les seves promeses, i una segona revolta es va iniciar el 1537. Els líders de la rebel·lió van ser acusats de traïció i executats. El 1538 Enric va ordenar la destrucció dels santuaris de tots els sants de l'Església Catòlica romana, i cap el 1538, tots els monestirs existents havien estat dissolts, i les seves propietats transferides a la corona. Com a recompensa per la seva eficiència, Thomas Cromwell va ser nomenat Comte d’Essex. Abats i priors van perdre els seus escons en la càmera dels lords, i només els arquebisbes i bisbes van formar la representació eclesiàstica del cos. Els "lords espirituals", com es coneixia als membres del clergat amb llocs en la càmera dels lords, van ser per primera vegada superats en nombre pels lords temporals.
La salut del rei: motiu de la seva tirania?
La bioarqueólogoga nord-americana Catrina Banks i l'antropòloga Kyra Kramer han arribat a la conclusió que la clau de la seva mala salut física i mental, així com els seus problemes de fertilitat, podrien explicar-se si era portador de l'antigen Kell, una proteïna dels glòbuls vermells de la sang que només posseeix al voltant d'una de cada 500 persones.
Segons expliquen les investigadors en la revista The Historical Journal, el diagnòstic és consistent amb el fet que els seus dues primeres esposes, Caterina d'Aragó i Anna Bolena, es van quedar embarassades una vegada, però tinguessin des d'aquest moment múltiples avortaments. Una dona negativa per a l'antigen Kell pot tenir un nen sa en el seu primer embaràs, però els anticossos que a partir d'aquest moment produeix ataquen als fetus que porten la proteïna en la seva sang en els següents embarassos.
A més, les autores sospiten que Enric VIII sofria síndrome de McLeod, un desordre genètic lligat a mutacions del gen de Kell que explicaria per què va sofrir una transformació a meitat de la seva vida, passant de ser un subjecte "generós, fort i atlètic" abans dels quaranta a convertir-se en un "monstre paranoic" a partir d'aquesta edat. De fet, la síndrome de McLeod sol manifestar símptomes neurològics - convulsions, demència i alteracions en el comportament- entre els 30 i 40 anys. Aquesta malaltia també podria estar darrere de les úlceres que sofria el monarca en les cames. I és probable que, a més, patís una greu anèmia.
Els registres històrics no diuen gens sobre si Enric VIII mostrava altres senyals físics propis de la síndrome de McLeod ,com a contraccions musculars (tics i espasmes) o hiperactivitat.
Per a més informació sobre la salut d'Enric VIII, recomanem veure el següent vídeo:
Mort i successió
En els seus últims anys, Enric va engreixar notablement, amb una mesura de cintura de 137 centímetres, i abans de morir possiblement emmalalteix de gota.
La coneguda hipòtesi sobre que sofria de sífilis va ser difosa per primera vegada uns cent anys després de la seva mort. Arguments més recents sobre aquesta possibilitat provenen d'un major coneixement de la malaltia, que permeten suposar que Eduard VI, Maria I d'Anglaterra, i Elisabet I van mostrar tots símptomes característics de sífilis congènita. L'obesitat d'Enric data d'un accident de justa el 1536, on va sofrir una ferida a la cuixa que no només li va impedir realitzar activitat física, sinó que gradualment va derivar en una úlcera que indirectament va poder haver-lo dut a la mort.
Enric VIII va morir el 28 de gener de 1547 en el palau de Whitehall. Va morir el dia que el seu pare hagués complert 90 anys. Va ser sepultat a la Capella de Sant Jordi, en el castell de Windsor, al costat de la seva esposa, Jane Seymour. Gairebé cent anys després Carles I d'Anglaterra seria sepultat en el mateix lloc. En el transcurs de la dècada posterior a la seva mort, els seus tres fills es van asseure successivament en el tron d'Anglaterra.
Sota l'Acta de Successió de 1544, la corona va ser heretada per l'únic fill masculí, Eduard, que es va convertir en Eduard VI, com a primer monarca protestant d'Anglaterra. Amb només nou anys d'edat, no podia exercir per sí el poder, que va recaure en un consell de regència format per setze membres triats segons el testament d'Enric VIII. El consell va triar a Eduard Seymour, Duc de Somerset i germà gran de Jane, com a lord protector del regne.
En l'eventualitat que Eduard no tingués fills, seria succeït per la filla de Caterina d'Aragó i Enric VIII, Maria. Si aquesta al seu torn no tenia descendència, la corona reial l'heretaria la filla d'Anna Bolena, Elisabet. Finalment, si Elisabet moria sense descendència, seria succeïda pels descendents de Maria Stuard, cosina del rei Enric VIII.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada